Imatges del recital de València

Un altre contrapunt

Aquests poemes de Cernuda, triats per la Raquel, ens ofereixen el contrapunt d'un gran autor castellà: Luis Cernuda.

Unos cuerpos son como flores

Unos cuerpos son como flores,

Otros como puñales,

Otros como cintas de agua;

Pero todos, temprano o tarde,

Serán quemaduras que en otro cuerpo se agranden,

Convirtiendo por virtud del fuego a una piedra en un hombre.

Pero el hombre se agita en todas direcciones,

Sueña con libertades, compite con el viento,

Hasta que un día la quemadura se borra,

Volviendo a ser piedra en el camino de nadie.

Yo, que no soy piedra, sino camino

Que cruzan al pasar los pies desnudos,

Muero de amor por todos ellos;

Les doy mi cuerpo para que lo pisen,

Aunque les lleve a una ambición o a una nube,

Sin que ninguno comprenda

Que ambiciones o nubes

No valen un amor que se entrega.

Te quiero

Te lo he dicho con el viento,

jugueteando como animalillo en la arena

o iracundo como órgano impetuoso;

Te lo he dicho con el sol,

que dora desnudos cuerpos juveniles

y sonríe en todas las cosas inocentes;

Te lo he dicho con las nubes,

frentes melancólicas que sostienen el cielo,

tristezas fugitivas;

Te lo he dicho con las plantas,

leves criaturas transparentes

que se cubren de rubor repentino;

Te lo he dicho con el agua,

vida luminosa que vela un fondo de sombra;

te lo he dicho con el miedo,

te lo he dicho con la alegría,

con el hastío, con las terribles palabras.

Pero así no me basta:

más allá de la vida,

quiero decírtelo con la muerte;

más allá del amor,

quiero decírtelo con el olvido.

Donde habite el olvido

Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.

Quiero, con afán soñoliento

Quiero, con afán soñoliento,
Gozar de la muerte más leve
Entre bosques y mares de escarcha,
Hecho aire que pasa y no sabe.

Quiero la muerte entre mis manos,
Fruto tan ceniciento y rápido,
Igual al cuerno frágil
De la luz cuando nace en el invierno.

Quiero beber al fin su lejana amargura;
Quiero escuchar su sueño con rumor de arpa
Mientras siento las venas que se enfrían,
Porque la frialdad tan sólo me consuela.

Voy a morir de un deseo,
Si un deseo sutil vale la muerte;
A vivir sin mí mismo de un deseo,
Sin despertar, sin acordarme,
Allá en la luna perdido entre su frío.

Les vacances ens han permès llegir els poemes de forma detinguda. Després d'haver-ne fet algun comentari, ara tenim l'objectiu d'escriure'n dos de personals, que reprodueixin l'estil de Màrius Torres: implicació emocional, autenticitat, experiències viscudes i exportables, bellesa formal, sonoritat.

2n contrapunt

I els dos poemes que ha triat la Lourdes, del poeta Jacques Prévert.

JE SUIS COMME JE SUIS (fragment)

Je suis comme je suis

Je suis faite comme ça

Quand j'ai envie de rire

Oui je ris aux éclats

J'aime celui qui m'aime

Est-ce ma faute à moi

Si ce n'est pas le même

Que j'aime chaque fois

Je suis comme je suis

Je suis faite comme ça

Que voulez-vous de plus

Que voulez-vous de moi.

 

DÉJEUNER DU MATIN

Il a mis le café

Dans la tasse

Il a mis le lait

Dans la tasse de café

Il a mis le sucre

Dans le café au lait

Avec la petite cuiller

Il a tourné

Il a bu le café au lait

Et il a reposé la tasse

Sans me parler

Il a allumé

Une cigarette

Il a fait des ronds

Avec la fumée

Il a mis les cendres

Dans le cendrier

Sans me parler

Sans me regarder

Il s'est levé

Il a mis

Son chapeau sur sa tête

Il a mis 

Son manteau de pluie

Parce qu'il pleuvait

Et il est parti

Sous la pluie

Sans une parole

Sans me regarder

Et moi j'ai pris

Ma tête dans ma main

Et j'ai pleuré.

Primer contrapunt

Aquí tenim el contrapunt que ha triat l'Ignasi, un poema de W. H. Auden.

O tell me the truth about love

Some say that love’s a little boy,

And some say it’s a bird,

Some say it makes the worls go round,

And some say that’s absurd,

And when I asked the man next door,

Who looked as if he knew,

His wife  got very cross indeed,

And said it wouldn’t do.

Does it look like a pair of pyjamas,

Or the ham in a temperance hotel?

Does its odour remind one of the llamas,           

Or has it a comforting smell?

Is it a prickly to touch as a hedge is,

Or soft as eiderdown fluff?

Is it sharp or quite smooth at the edges?

O tell me the truth about love.

Our history books to refer to it

In cryptic little notes,

It’s quite a common topic on

The Transatlantic boats;

I’ve found the subject  mentioned in

Accounts of suicides,

And even seen it scribbled on

The backs of railway-guides.

Does it howl like a hungry Alsatian

Or boom like a military band?

Could one give a first-rate imitation

On a saw or a Steinway Grand?

Is its singing at parties a riot?

Does it only like Classical stuff?

Will it stop when one wants to be quiet?

O tell me the truth about love.

I looked inside the summer house;

It wasn’t ever there:

I tried the Thames at Maidenhead,

And Brighton’s bracing air.

I don’t know what the blackbird sang,

O what the tulip said;

But it wasn’t in the chicken-run,

Or underneath the bed.

Can it pull extraordinary faces?

Is it usually sick on a swing?

Does it spend all its time at the races

Or fiddling with pieces of string?

Has its views of its own about money?

Does it think Patriotism enough?

Are its stories vulgar but funny?

O tell me the truth about love.

When it comes, will it come without warning

Just as I’m picking my nose?

Will it knock on my door in the morning.

Or tread in the bus on my toes?

Will it come like a change in the weather?

Will its greeting be courteous or rough?

Will it alter my life altogether?

O tell me the truth about love.

Últims poemes de Màrius Torres

Tenim set d'existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d'unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!


Tenim set d'aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s'encén en ares sense cendra
refeta, radiant, a punt per l'Infinit.


Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l'infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l'immortal turment de la Perfecció!


O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s'acosta als teus dolls, torna amb més set encara.


Paraules de la Mort


Tu, jove moribund que ara m'has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d'una vida llarga,
quan em diries Dolça també fores injust.


El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor...


Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.


Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;
però, més que l'angúnia, m'allunya d'aturar-me
la llum d'alba de l'àngel que ve darrera meu.






Jo sento en mi la música d'un goig immaculat
que a vegades és lluny i a vegades s'atansa.
Com altres són per a la fe o la caritat,
potser jo visc per aquesta esperança


que mai, ni quan perdut al fons del meu desert
la meva ànima em sembla tan vana com la sorra,
no em defalleix, humil caminet sempre obert,
on cada nit tota petja s'esborra.


Sols que, si en una ment poderosa la fe
corprèn com un gran arbre florit fins a la cima,
i mai l'amor no brilla tan noble i tan serè
com quan estima aquell que no l'estima,


si jo he de viure solament per esperar
que sigui a ple saber del dany i la mentida;
i, Déu meu, que no deixi d'espesar més enllà,
si el que espero no és d'aquesta vida.




Abendlied


El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent;
i la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.


Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en un fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s'apaga.


Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d'Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Schumann.




El combat dels poetes

¿Què esperes, esperit distès igual que un arc?

Joan Sales

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.


Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts, 
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.


Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.


I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Tot és lluny, en la nit. I la distància
pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.
Vanament Recança i Record
s'eleven. L'univers, en vàcua ressonància,
els torna, onda per onda, al mateix port.


És que és buit l'infinit, i tu que enyores
tantes coses, cor meu, que no respon ningú,
¿solament t'enyores a tu?
Tot és perdut com un passat. Sols el que fores
dura, dins teu, ben amagat i nu.


Que estrany! I en aquesta hora trista i sola
en què ens sentim més nàufrags i és més desert el món,
reneix el nostre ésser pregon
i creure i esperar per sempre, ens aconsola,
noves amors que no sabem què són.


Sempre en la fosca hi ha una cosa clara
que ens crida -llum d'hostal, presó, hospital o llar-,
sempre un vaixell vetlla en el mar,
i estels -un sobre tots, el més bell, el més rar,
tan llunyà que la seva llum no ha arribat encara.


Presència


Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la tenebra clara...


Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum;
en mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!


Els sentits, els record, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.


Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia!
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.